Una part de pensament científic en clau
anarquista troba en el moment històric dels anys 30 un espai per
desenvolupar-se que cal recuperar. Veí del barri de Gràcia, el metge Fèlix
Martí Ibáñez (1911-1972) ens aporta un punt de partida per recuperar part d’aquesta
història dels nostres carrers. Conegut per la seua participació en els governs
de la República i la Generalitat quan hi va haver una temporal col·laboració
entre l’anarcosindicalisme i les institucions republicanes, qui és podria que
és Martí Ibáñez? Ell mateix ens respon:
“Como militante de la C.N.T. me debo a esta
gloriosa organización y a cuantas actividades ella me sugiera. Como hombre y
como individuo pensante me debo a la Humanidad Trabajadora, a la causa común
revolucionaria…”
Després d’haver-se instal·lat amb la seua família al carrer Benet i
Mercadé nº15 del barri de Gràcia, els primers passos de Fèlix Martí Ibáñez com
a estudiant de medicina el trobem el 1929 en el procés de creació d’una clínica
per a gent amb manca de recursos: l’Associació Social Obrera. També localitzem
la seua implicació en les xerrades i cursos que l’Institut de Medicina Pràctica
realitza a la seua seu del carrer Astúries nº89. En aquest espai, juntament amb
altres companys, crea l’Agrupació Escolar Marañón el març del 1931, un espai de
formació científica amb objectius estrictament culturals i científics. La
sexualitat, la socialització de la medicina, l’eugenèsia, la social-teràpia o
la construcció del coneixement científic des la base són les temàtiques més
tractades en vers a un nou sistema sanitari. Totes aquestes idees que venen
treballant-se des dels inicis del segle XX, troben en aquest període un moment
en el que, davant de les deficiències del sistema sanitari republicà, poder
posar-se en pràctica. La medicina llibertaria d’aquests anys podria
caracteritzar-se per actuar en tres eixos: l’assistència sanitària per al
proletariat, la higiene pública-privada, i la sexualitat-reproducció. Després
de diversos intents el 1935 apareix una interessant iniciativa: l’Organització
Social Obrera. Sense haver unanimitat inicial en l’establiment dels objectius
i definició de l’entitat, al principi es plantejava agrupar a diverses
consultes gratuïtes per donar servei assistencial, encara prompte es va
encaminar per establir una casa per al proletariat amb tot una sèrie de serveis
i espais més enllà del purament mèdic-assistencial. Però aviat, el pla per establir
una quota en un context en recessió econòmica i elevat atur, va ser interpretat
com una impremta del burocratisme d’alguna part de l’anarcosindicalisme. “La disconformidad con la marcha actual de la
citada entidad”; la distància entre les idees anarcosindicalistes i la política
de l’OSO, ja des dels inicis, va motivar la dimissió en bloc del consell mèdic
com Martí Ibáñez o Xavier Serrano.
El Consultori Central es trobava al carrer Casanova nº33, mentre que un
dels consultoris gratuïts era la consulta que Martí Ibáñez va establir al seu
propi domicili de Gràcia com a “Médico
Psicólogo. Enfermedades nervioses y mentales. Conflictos espirituales y
sexuales” . Compartint consulta amb altre metges com Royo Lloris o Isaac
Puente, aquesta consulta forma part d’un procés de construcció del coneixement
per part dels no-experts a través de la comunicació postal. Les respostes a les
inquietuds sexuals i espirituals engegava un procés de comunicació
“horitzontal” que s’identifica amb l’autogestió del coneixement; però també és un
canal que permetia analitzar el procés d’inclusió i exclusió de la
“intel·lectualitat” en el moviment. És quan l’autor crea el 1936 una secció a Estudios amb el nom de Consultorio Psíquico-Sexual en el que
mitjançant un discurs paternalista i tractament idíl·lic de la sexualitat o els
sentiments, és reconeix una comunicació directa i sense ambigüitat que durarà
fins el juny de 1937.
La qüestió de la sexualitat va ser un tema molt present en la premsa
llibertaria. Un dels primers autors més influents va ser el francès Émile
Armand. Convençut de superar qualsevol norma, convencionalisme o prejudici en matèria
sexual Armand s’identifica amb l’amor plural en el sentit de “totes per a tots
i tots per a totes” que Fourier defenia en la Teoria Universal de la Asociación. Una desregulació de l’amor que
accepta, doncs, l’existència de relacions heterogènies i en conseqüència, crític
amb els cels i sentiment autoritari. La
promiscuïtat, el comunisme sexual o la abundància sensual i sentimental seria
la solució als cels. És tracta d’un contacte sexual que permetria completar la
camaraderia intel·lectual o econòmica; una manera més íntima, completa i
propera de ser companya. Però aquestes opinions no varen callar les crítiques.
María Lacerda, amb connotacions més feministes, criticava la camaraderia
amorosa de Armand perquè esclavitzava a la dóna, la feia servil i matava el
vertader amor; un retorn a la promiscuïtat, a un comunisme degradant en el que
la dona continuava essent una cosa i objecte de plaer, en el que l’instint
sexual superava la passió i l’amor al marge de qualsevol afinitat afectiva. En Estudios era habitual tendir a
l’espiritualització de l’amor i a diferenciar “la nova moral sexual” del
llibertinatge. En aquest mateix sentit, Martí Ibáñez no reduïa la sexualitat
als genitals sinó que “además de esa
faceta tiene la sexualidad otras muchas -trabajo, ideales, creación social, o
artística-“, ho identificava amb l’harmonia física i espiritual del sers.
També l’homosexualitat va
comportar els seus debats i pàgines en el Consultorio
del doctor. La superació de la vella moral catòlica i la despenalització de la
homosexualitat sembla ser un punt en comú que també deixava ampli marge per a
les diferencies d’opinió. “L’invertit” és un terme que expressa la desviació de
qualsevol persona de les formes d’expressió sexual correcta y normal, una
inversió dels rols sexuals que podria ser congènita o adquirida per el vici o
les males companyies. Un dels responsables de sistematitzar científicament tal
creença heterosexual va ser Gregorio Marañón, al intentar substituir
l’homofòbia tradicional d’estigmatització i repressió legal dels viciosos per
una comprensiva i caritativa actitud que propugnava ajudar i buscar una cura
per unes malaltes que reconduïren el camí natural de l’heterosexualitat. El
retorn a la Naturalesa semblava ser clau per solucionar problemes d’orientació
sexual, d’injustícies socials i de qualsevol tipus d’anomalia. Sinònim d’ordre
i harmonia, funcionava com a marc de referència per oposar el instint a la
llei.
Totes aquestes qüestions eren tractades per grups d’afinitat, en
conferències i espais que hem pogut recuperar a partir de la biografia de Martí
Ibáñez. Alguns llocs d’aquesta història, a part del ja citat Institut de
Medicina Pràctica o de l’Agrupació Escolar Marañón, els trobem en un article
anònim a Mi Revista dedicat al
treball realitzat per Martí Ibáñez en el departament de Sanitat: l’11 Club.
“[...] simpática reunión en la que la discusión
libre se debatían temas de la más variada actualidad. Desfilaron por allí
típicas y variadas figuras originales por sus ideas consagradas por su talento”. L’escriptora Aurora Bertrana, la soprano
Mercedes Plantada, la coneguda Etta Federn, l’artista Eleuterio Blasco Ferrer o
el psicoanalista Dr. Oliver Brachfeld. “Posteriorment, el 11 Club,
por razones que no son del caso, se convirtió en Conversa Club, merced al
entusiasmo de Martí Ibáñez. Martí Ibáñez, alma del mismo, aportó la cooperación
de sus compañeros de los Idealistas Prácticos y se dedicó con tal entusiasmo a
las cuestiones sociales, que raras eran las sesiones en que no se debatían
temas de la Revolución, aun ante el peligro de acabar todos en la cárcel.
Polémicas enormes se entablaron, siempre en el terreno amistoso, entre
marxistas y anarquistas. Todos defendíamos con ardor nuestros respectivos
puntos de vista; raras veces coincidíamos. Martí Ibáñez resumía los debates,
haciendo notas el punto de coincidencia que a todos nos unía: redimir al pueblo
de las condenas de la opresión”. Amb més referències que el darrer, també el grup
d’afinitat llibertari i l’escola racionalista “Els Idealistes
Pràctics” apareix contínuament en la premsa llibertària com a espai cultural de
divulgació i formació sociopolítica, compartint escenari amb l’Ateneu Enciclopèdic
Popular, el Politècnic o l’Ateneu Faros. Primer al carrer Provença 271, principal
1ª, després al carrer de Bonavista, i finalment al carrer Santa Anna 28, s’organitzaran
activitats orientades especialment per la joventut en el que es tractaven temes
com l’eugenèsia, el pacifisme, el nudisme, el naturalisme, l’internacionalisme,
la filosofia o la teosofia.
 |
| Fèlix Martí no va ser tan sols un escriptor científic, un professional de la sanitat o un organitzador del sector, sinó també un valent propagandista. |
Però aquesta trajectòria no s’atura durant els seus càrrecs durant el
govern, des d’on el projecte de socialització de la medicina i les mesures per
dur a terme la reforma eugènica varen prendre una dimensió important per a al
doctor. Dels articles que a la medicina i l’assistència social es dediquen en
la premsa, destaca l’esforç per
comarcalitzar els serveis aixina com la proposta de sindicació del
professionals sanitaris. En aquest sentit, Xavier Serrano donava la seua opinió
en les pàgines de Solidaritat Obrera sobre el projecte de socialització de la
sanitat en el que rebutjava l’intrusisme de la iniciativa privada i de la falta
de gratuïtat dels serveis. Amb una major desconfiança que Martí Ibáñez cap a
l’egoisme del cos mèdic, aposta per un Sindicat Únic de Sanitat i Higiene
organitzat per seccions autònomes que finalment serà realitat a partir de 1937.
Considera que cal oblidar “la nefasta
manía de constituir un Sindicato de Sanidad con masas de elementos
intelectuales o de espantar con exigencias totalitarias de caracter social a
los intelectuales que vengen a nosotros atraidos por la curiosidad, pero
desconociéndonos”, reconeixent que la majoria dels metges i farmacèutics
eren contraris a les idees llibertàries tant per posició com per idees. El concepte d’aristocràcia
intel·lectual que utilitza el medico
rural Isaac Puente fa referència a aquest últim aspecte.
Després, Felix Martí Ibáñez també ens deixa una llarga trajectòria a
partir del cop militar. L’assistència de Martí Ibáñez en
les barricades de Barcelona i l’organització mèdica de la columna Durruti en
primera instància. A mida que avança el conflicte l’organització popular permet
accelerar la creació d’espais sanitaris i assistencials així com l’atenció als
refugiats des dels comitès locals i comarcals d’ajuts al refugiats. La creació
de centres d’educació psíquica-sexual per a la joventut, l’Escola de Maternitat
Conscient i el naixement de l’Institut de Ciències Sexuals treballava per l’ideal
eugènic i sexual. Treballa junt a Federica Montseny o Amparo Poch en la redacció
de la llei d’avortament que deixava en l’autodeterminació de la dóna com l’únic
motiu de suficient per a la pràctica de l’avortament. La posició abolicionista
es trasllada cap a la creació de deslliuradors de la prostitució. Des de la
vessant propagandista i divulgativa, s’integra en el Comitè Pro Cultura Popular
i en la Federació Estudiantil de Consciències Lliures que promou, junt a altres
companys com Ada Martí, la Universitat Popular. Al llarg de la guerra, sobretot
després de concloure la col·laboració anarquista en les institucions, intervé
en nombrosos mítings com a membre de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries o de Solidaritat Internacional Antifeixista. La participació en
actes a l’estranger, i especialment a Nord-Amèrica, facilitarà el seu exili cap
aquestes terres.
 |
| Fèlix Martí va tenir una actuació decisiva en l'organització hospitalària durant la Guerra Civil (mapa dels hospitals de Gràcia) |
En aquesta altra vida de Martí Ibáñez, junt a
l’historiador de la ciència, Henry E. Sigerist, inicia un vessant editorial que
s’allunya de les contribucions militants. Com a professor universitari cal tenir
en compte la seua participació en els departaments d’investigació dels
laboratoris farmacèutics Hoffman-La Roche, Whintrop o Squinn en matèria de
salut pública. Poc més tard el 1950, fundarà la Medical Doctors Publications a Nova York, i per ampliar la seua
influència en el món: MD en castellà el 1961, MD del Canadà el 1966 o del
Pacífic en 1967. En 207 articles que s’han pogut comptabilitzar al llarg
d’aquest període, la vessant mèdica de l’autor destaca per excel·lència amb
temàtiques com la lluita contra la tuberculosis, l’impacte dels antibiòtics o
la sexualitat. Tot i això, es té constància de la seua vessant militant, menys
nombrosa i documentada, a partir de les
seues contribucions freqüentment literàries a la premsa llibertaria. L’accés a
la seua correspondència personal fa palesa del contacte amb el moviment
llibertari. Fernando Gómez Peláez, Federica Montseny o Jesús Gonzalo Malo són
alguns exemples. De fet, aquest últim ens aporta documentació de les
contribucions econòmiques de Martí Ibáñez amb motiu d’una campanya
internacional de solidaritat cap als presos de la CNT en l’Interior en 1964.
Un recorregut biogràfic que ens permet
recuperar alguns detalls del pensament científic i els projectes revolucionaris
que perseguien assolir la Idea. Els carrers de Gràcia són testimonis del control
obrer dels centres sanitaris, de les mesures de comarcalització sanitària, la supressió
de la beneficència, les mesures d’eugenèsia, campanyes sanitàries preventives, la
unificació d’assistència, l’educació sanitària, la confiscació i posterior
clausura dels col·legis professionals.
Andreu Lloret
Andreu Lloret
